La primera ruta ever

Hola bona tarda,

Un diumenge de maig he fet l'estrena de la moto en una ruta amb col·legues. Saps quan vas amb el cotxe i veus un grup de motos del mateix estil que van juntets respectant poc les normes de transit? Dons això no. Érem més aviat un grup random amb motos força estranyes. Si més no entre elles. Anem a veure; hi havia una Africa Twin 650, una Aprilia RS125 replica, una BMW 850 R, una BMW 1290 GS, una Moto Gucci V7 (ya se que es Guzzi), una BMW K1100RS i una moto de lloguer de dubtosa qualitat, una Morini 6 i 1/2. A part de la meva Rieju es clar. 

He de dir que totes les motos, excepte la Aprilia, eren força més potents i això de primeres era intimidador. La RS sincerament no conta que sigui de 1/8 de litre. Es una moto que sense problemes podia deixar enrere a qualsevol de la llista a tot arreu excepte a una autopista. Només cal circular 2 minuts darrera seu per veure que esta feta de una altra pasta, la postura, com es mou, pero sobretot quin soroll i quins records d'aquells Montmeló quan era petit. Sem va posar la pell de gallina i tot olorant els HC que sortien d'aquell escapament artesanal.

La ruta prevista. Hauria d'haver gravat la ruta realitzada i superposar-les per riure una mica.

La ruta prometia 400km de vistes, innumerables corves i climes diversos. Amb l'excepció de la breu sortida per la C-32 fins a Gava, tot eren carreteres secundaries amb algun moment puntual a carretera nacional. No en coneixia cap d'elles. Mira que he voltat per tot arreu i que pensava que alguna em sonaria. Pero no tu, no hi havia cap corva que digués, aquí gas. Era més aviat, aquí cuidao que esta moll.

Ens vam reunir de bon mati a una benzinera Galp vora el centre comercial Splau. Em va semblar curiós. Quan sortia amb els cotxes 80os, sempre ens trobàvem a llocs amb vistes, bonics o emblemàtics o si mes no apartats de la muchedumbre. Era part del mood suposo. Amb la moto es busca més aviat benzina i snack em sembla. Si estas enmig de un enteranyinat de autopistes i circumval·lacions tan se val. Jo em vaig presentar amb la meva indumentaria habitual sense botes. No em venia de gust tenir incomoditats la primera vegada, volia sentir-me còmode i no pensar en altres coses.

La benzinera lletja amb motos precioses.

Lo bo es que un d'ells va fer una mica tard i vaig aprofitar per admirar aquestes dues preciositats. He de dir que la estètica de la Dakariana a mi em trenca del tot. Desde les llantes daurades i els colors HRC com els detalls del protector de far per exemple. No em faria res tenir una per rutes i deixar la meva més per guerra. Llàstima dels compromisos familiars i la falta de morella. L'altra, la RS és pura nostalgia. No em vull repetir pero és que és així. Un niu de records.

Aquest soc jo badallant en una de les parades de rigor i amb el colega fent de mosca cojonera.

Després de fer 347532 corves de tant en tant els que portaven el track anaven parant. Primer pensava que només paraven per anar esperant als que anàvem a darrera. Després, es feia cada cop més evident que estaven fent algunes voltes per on no tocava. El que em feia sospitar es que el track que portava al mòbil feia uns quants milers de metres que estava enfadat i em deia, amb una agressiva línia vermella, que tornés cap a la línia lila indicada. Tot forma part de la experiencia em deia por mis adentros.

Jo mirava sempre d'anar al grup de darrera amb les BMW velletes i la Gucci. Les portava gent amb seny i vaig pensar que per una primera vegada, més em valia fixar-me en el que feien. M'agradava especialment com anava el company de la K1100RS. Preciosa d'un color vermell bordeus. Sempre ben centrat al carril, sense invadir la via contraria en cap moment i frenant com toca sense parar massa la moto i deixant-la correr un cop dins el revolt. Em va semblar adient imitarlo. Només tenia algunes mancances la meva Rieju, sortint de revolt lent havia de obrir a fons per seguir semblant cavalleria de la BMW, pero frenant un pel mes tard i gestionant el pas amb el fre de darrera em mantenia per la mateixa traçada que ell sense forçar gens. Fantàstic aprenentatge.

Llogar una Hornet i que et donin això... diu amb la mirada.

Després n'hi havia uns quants amb una mica més de nivell que anaven per davant. De moment no m'interessaven. Cal aprendre a caminar abans de correr. Només m'hi fixava per anar veient com anava la moto de lloguer, van caler una allen i un parell de brides per que no es caigués a trossos només començar. El pilot li esqueia bé. Un senyor de fiabilitat limitada i amb criteri qüestionable pero força divertit.

Després d'esmorzar a Santes Creus i fer la foto de rigor vam enfilar per una horeta i quart més de trajecte cap al restaurant. Van acabar sent gairebé dues hores, passant per Cervera, un camí de cabres i fent mitja volta en un lloc perdut. Haguessin sigut més de dues hores si no fos perquè en una rotonda on el primer es va confondre, el mestre de la Aprilia em digues, tira tu davant. Gloria per les meves orelles.

Entre la gana, que la ruta restant estava clara (o clarament marcada al meu telèfon) i que era l'hora de dinar. Em vaig trobar sense haver de seguir ningú, en carreteres buides, i ja sense aigua ni humitat al terra. Així que vaig pensar posar el meu ritme. Sense forçar pero amb alegria. Els vaig esperar un cop per ajuntar el grup i per la meva sorpresa, el grup de les BMW va trigar una mica a arribar. Em vaig preguntar si era perquè jo havia anat massa ràpid o potser perquè ja estaven cansats. No m'havia semblat que apretés especialment.

L'últim tram de carretera era més oberta, amb excel·lent visibilitat, sol de migdia pero amb alguns canvis de rasant. Gràcies al track, intuïa el radi de les corves menys visibles i aquí si que vaig anar una mica més disfrutón. Advertint als companys si veia algun risc amb el braç i gaudint de les compressions als canvis de nivell. Una bonica experiencia. Just el que necessitava per trencar amb la rutina. 

Bé. Després de un bon churrasco a la brasa i de un bon ambient tot dinant torno cap a casa per la C-55. Tornada tranquila pero amb mal de cul, mal d'esquena i mal al front. Crec que la visera del casc fa una mica de vela i genera pressió. L'últim tros de la A-2 desde Abrera, que amb cotxe es un pim pam de ja hi soc, amb la moto és un pain in the ass inacabable. En varies ocasions vaig pensar en fer una petite pause però al final tiro milles. Al primer semàfor bona estirada d'esquena, cames i tot. Crac crac crac feia.

És maco el monestir.

Apa, gràcies pel teu temps.